Vuitanta-tres anys, nou llibres i una vida plena d’històries. El nostre soci Francesc Lumbierres Naya, mestre de tota la vida, va omplir la sala del Centre Cívic de Bonaterra II amb una conferència on hi va haver de tot: memòria, humor, emoció, curiositats del nostre territori i un grapat de consells per envellir amb alegria que val la pena guardar.
La conferència, en un cop d’ull
- Títol: «Llibres de vivències d’una vida»
- Ponent: Francesc Lumbierres Naya, mestre jubilat i escriptor
- Data: dilluns 2 de novembre de 2026
- Lloc: Centre Cívic de Bonaterra II (carrer Teide, 38)
- Organitza: Associació de Jubilats i Pensionistes d’Albinyana
- Durada: uns 70 minuts (la teniu sencera al final d’aquesta pàgina)
- Gravació en vídeo i so: la nostra sòcia Rosalia Montala
Va ser el nostre president, Juan Pérez, qui li va proposar de presentar els llibres que ha escrit fins ara. I Francesc s’ho va prendre com ho fan els bons mestres: amb una classe preparada fins a l’últim detall, plena de fotografies, documents antics i diapositives, i amb aquella manera d’explicar les coses que fa que el temps passi volant. Molts socis ja el coneixien pels escrits que envia al WhatsApp de l’associació; dilluns vam descobrir tot el que hi ha al darrere.
Un mestre en el «temps de descompte»
Francesc va néixer a Raimat (Lleida) el 30 de desembre de 1942 i va dedicar tota la seva vida professional a l’educació. Després del servei militar al Sàhara, va començar de mestre a Alfés, va donar classes als Germans Maristes de Lleida i va fer classes d’alfabetització d’adults al Secà de Sant Pere. Durant quinze anys va ser director de l’Escola Comarcal de Ponts. Alhora va ser inspector de joventut a la Noguera, on organitzava activitats a Artesa de Segre, Ponts, Oliana i altres pobles, i cada estiu dirigia les colònies de la Generalitat a Malgrat de Mar, on arribaven uns 130 nens i adolescents de tot Catalunya. Més endavant es va traslladar a Lleida, on va ser cap d’estudis al Col·legi Camps Elisis i on va fundar la seva pròpia acadèmia, l’Acadèmia Cappont. Abans, a Ponts, també havia obert una llibreria.
Avui viu sis mesos a l’any a Lleida i sis a Les Peces, amb la seva dona, l’Assumpta Cots. I ell mateix va resumir amb un somriure com es troba: «Tinc 83 anys, gaudeixo de bona salut i el meu estat de conservació és força bo».
Al vídeo
L’inici de la conferència, amb Francesc presentant-se ell mateix: la seva trajectòria com a mestre, la idea que «tots tenim històries per explicar» i una reflexió contundent sobre com tracta la societat la gent gran.
«Si la vida és un partit de futbol, jo estic en el temps de descompte: el temps que em vulguin donar els àrbitres. Sigui un any, tres o cinc, benvinguts seran.»
«Som biblioteques ambulants»
Abans de parlar dels llibres, Francesc va voler deixar clara una idea: la gent gran té molt a explicar. «Som biblioteques ambulants, perquè tenim molts coneixements i moltes vivències», va dir. I va animar tothom a fer-ho: «Tots tenim una o cent històries per explicar. Quan les expliquem ens fem més humans, i no cal ser professional: n’hi ha prou amb tenir ganes de dir alguna cosa». En recordar, a més, descobrim detalls de la nostra vida que teníem oblidats.
També va reivindicar el paper de les persones grans: que no les facin invisibles, que les escoltin, que entenguin els seus problemes i, sobretot, que respectin les seves decisions. A qui diu que a partir de certa edat ja no es pot fer gran cosa, li va posar dos exemples: Verdi va compondre el seu Ave Maria als 85 anys, i Pau Casals va compondre l’Himne de les Nacions Unides als 95 i, amb la mateixa edat, en va dirigir l’orquestra i un cor de 70 veus a l’acte d’estrena. «Tenim l’edat que sentim tenir», va concloure: l’ésser humà no es mesura per la seva força física, sinó pel seu entusiasme, per les ganes de fer coses i per tot el que ha fet a la vida.
Va tenir paraules dures per a una societat «autoenganyada», pensada per gastar i guanyar diners ràpidament, que margina la gent gran perquè consumeix poc. «N’hi ha prou que es tapi una arteria petita perquè caiguem a terra», va advertir. Per això no hem d’esperar a estar-nos morint per començar a viure. I ho va arrodonir amb una reflexió atribuïda al Dalai Lama sobre l’home que perd la salut per guanyar diners i després perd els diners per recuperar la salut, que viu com si no hagués de morir mai i mor com si no hagués viscut mai.
«Vam venir a aquest món sense res i ens n’anirem sense res.»
Francesc Lumbierres
Nou llibres, una vida
Francesc no escriu per vendre. «Escriure és la meva afició: hi dedico una part del temps de la meva vellesa», va explicar. No els posa a la venda: els regala a familiars i amics. I la llista no s’atura aquí, perquè en té tres més a punt de sortir. Aquests són els nou que ens va presentar:
Reflexions d’una vida
És el primer llibre que va escriure i el seu recull de poesia, en català. Hi ha poemes com Gaudir de la vellesa o Recordant el passat, i també el més personal de tots, dedicat a un dels seus fills, que va llegir a la sala (en parlem més avall).
Àlbum genealògic Lumbierres / Naya / Cots / Salla
La història dels seus cognoms i dels de la seva dona. «Potser és el llibre que més m’ha costat», va confessar: dades i més dades buscades per internet, a les parròquies i preguntant a familiars d’aquí i d’allà. Ha quedat tan bé que alguns amics ja li han demanat com fer-ne un.
Les Peces i el seu entorn
«Un llibre que em va fer molta il·lusió»: tota la informació que ha pogut trobar sobre Les Peces, Albinyana i els pobles del voltant, i que s’ha anat estenent cada cop més lluny. Història, personatges, tradicions, paisatge i patrimoni.
Batalletes de la nostra vida
Va néixer d’una escena molt familiar. Quan es reuneix amb els seus quatre fills per Nadal o per un sant, sempre els explica històries, «que és el que fem els mestres d’aquesta edat». I els fills: «Papa, això ja ens ho has explicat un munt de vegades». «Doncs molt bé, callo… però ho he escrit en un llibre, i així per fi ho llegeixen».
Artesania
«Els mestres d’abans havíem de saber fer de tot». Ell feia classes de francès i d’anglès, però també de manualitats, i com que ningú no l’hi havia ensenyat, aprenia amb llibres d’aquí i d’allà. El llibre recull els treballs de tants anys: composicions amb llegums pintats, escuradents, taps de vi, fusta, claus i fils, els «ous disfressats» que feien a classe i les figures amb castanyes.
Records del Sàhara
A punt de fer 21 anys li va tocar fer el servei militar al Sàhara: setze mesos. Sense mòbils, l’única manera de parlar amb la seva xicota, avui la seva dona, era escriure-li una carta cada dia. «Allò, que al principi va ser dur, després vaig intentar treure’n profit»: va conviure amb la gent d’allà i ho va acabar convertint en llibre.
Els bolets, un món fascinant
Una de les seves grans aficions. Sortien a les sis del matí i passaven tot el dia pujant i baixant; fins i tot menjaven caminant. L’any passat encara hi va anar, però les cames ja no l’acompanyen: «Si no pots, no pots. Hi has de renunciar, igual que a moltes altres coses de la vida».
Parlem dels bonsais
En té prop d’un centenar, n’ha exposat en mostres de bonsais i hi ha fet conferències. Ara, amb mig any a Lleida i mig any a Les Peces, cuidar-los li suposa un gran sacrifici, i ja ha començat a regalar-ne alguns.
Unidos por la petanca
Dedicat al grup de petanca de Les Peces, «on ens avenim i estem molt bé». A més dels dinars, han anat junts a festes, havaneres, espectacles i concerts. És l’únic llibre que ha escrit en castellà, perquè la majoria dels companys del grup el puguin llegir.
Durant la conferència, Francesc va anar ensenyant pàgines i fotografies de cada llibre. Aquí en teniu una mostra (toqueu una imatge per veure-la en gran):
El moment més emotiu
La sala es va quedar en silenci quan Francesc va llegir «Compartir la malaltia d’un fill», el poema que va dedicar a un dels seus quatre fills, que conviu amb una malaltia crònica. El va anar llegint en català i traduint en veu alta, i en acabar va confessar: «Quan la dic, m’emociono una mica». I tots amb ell.
Encara que la vida trenqui totes les teves il·lusions, has de continuar somniant.
Encara que el dolor et cremi els ulls, no hi haurà temps per a lamentacions,
i si caus, hauràs d’aixecar-te i seguir endavant.
És molt difícil posar-nos en el teu lloc,
però sempre estarem al teu costat!
Detectiu de la seva pròpia família
L’àlbum genealògic va donar per a una bona estona de la conferència, i per a més d’una sorpresa. Francesc ens va mostrar l’arbre familiar amb fotografies de quatre generacions, la història dels cognoms, els escuts i els documents antics que ha anat localitzant: partides de naixement i de matrimoni, i la història dels seus avis paterns, que van tenir divuit fills. Va explicar que un mateix cognom podia tenir escuts diferents segons on era la casa pairal, a l’Aragó, a Navarra o al País Basc: el de Lumbierres en té dos i el de Naya, quatre. A casa seva, a Les Peces, pujant l’escala, hi té penjats els escuts de la seva família i de la de la seva dona.
La troballa més bonica va ser la del seu pare. Li havia explicat moltes coses, com que havia estat cuiner en un hospital militar, però mai que havia estat porter de l’Altorricón F. C.: ho va descobrir per internet, en una crònica d’un diari de l’època:
«En la primera parte adolecieron ambos equipos de pesadez… Mas en el segundo tiempo salieron dispuestos a vencer, traduciéndose dicho afán en un juego rapidísimo y de empuje… lo que dio ocasión a Lumbierres de lucirse en unas magníficas paradas.»
Crònica d’un diari de l’època
Buscant l’origen dels cognoms va fer un bon viatge pel mapa: a Navarra hi ha el poble de Lumbier i la seva famosa foz, un congost per on passa el riu; a Galícia, una aldea minúscula que es diu Naya, amb deu habitants, a la parròquia de Pastoriza (Arteixo); i a Osca, l’ermita de Lumbierres, a les portes del Congost d’Olvena, on s’ha recuperat el sender que hi puja.
I internet encara li va guardar una altra sorpresa: un parent que no coneixia, Isaac Lumbierres, de Montsó, que gestiona l’associació que munta, des de fa més de seixanta anys, el Betlem de Montsó. Declarat d’Interès Turístic d’Aragó, ocupa uns 900 metres quadrats, té 7.000 figures i rep uns 30.000 visitants l’any: diuen que és el més gran d’Espanya. Ja ha quedat amb els seus fills per anar-lo a veure.
Les Peces, Albinyana i els voltants com mai no els havíeu vist
Amb Les Peces i el seu entorn, Francesc ens va fer de guia pel nostre propi territori, i més d’un va descobrir coses que tenia a tocar de casa i no sabia. Va començar per una casa de Les Peces amb la façana d’esgrafiats, una tècnica que consisteix a rascar el revestiment de la paret fins que hi apareixen les figures: és Cal Gener, que avui és una casa de turisme rural amb fotografies molt antigues a dins. I a Albinyana hi ha Cal Groc, la casa on l’escriptor Joan Perucho passava els estius i alguns caps de setmana.
Va recordar que les primeres escoles públiques de Les Peces eren a l’edifici del costat de la carretera vella d’Albinyana, i ens en va ensenyar la foto de la inauguració, amb els personatges més destacats de l’època. D’Albinyana, «un dels pobles on més m’ha costat caminar, perquè tot és pujada», en va destacar l’àngel de l’església, idèntic al de l’església del Vendrell però més petit, la Fira d’Artesania i la Setmana Santa, amb les Pàgines de Passió a la parròquia de Sant Bartomeu, i la tradició del pa beneït pan bendecido, el pa que es beneeix i es porta en processó, i de la qual ens va ensenyar una foto de fa cent anys.
Francesc va ser un dels fundadors del Club Poliesportiu Les Peces. El projecte havia fracassat dues vegades; a la tercera, quaranta socis van posar una derrama de 100.000 pessetes, «que llavors eren molts diners», i després una altra. Així va néixer el club, on ell es va encarregar durant un temps de les activitats culturals i va fer una revista, La Veu del Poliesportiu.
La ruta va continuar per l’ermita de Sant Antoni, on des del 1989 se celebra l’agermanament del poble d’Albinyana amb una entitat centenària, La Lira Vendrellenca: el dilluns de Pasqua i, de nou, al mes de juny. Al costat hi ha les restes del castell medieval, molt enrunat. Després, la Cova de Vallmajor, on es van trobar 17 pintures rupestres de cérvols i cavalls, diverses ceràmiques i objectes de sílex; avui està tancada per culpa d’actes vandàlics. I l’avenc d’Arlà: «La cova va en horitzontal i l’avenc, en vertical». Té una figuera a la mateixa entrada i, només entrar, ja s’ha de baixar amb cordes. S’hi arriba pel camí que passa pel poliesportiu, muntanya amunt.
També va parlar de l’Escola Joan Perucho d’Albinyana i del seu nom: articulista, poeta i novel·lista, un dels escriptors espanyols més traduïts, que va alternar la literatura amb la feina de jutge. Va parlar de la pedra seca amb què els nostres avantpassats feien marges, barraques i refugis («cal posar una pedra sobre l’altra, encaixar-la bé i, si no encaixa, retallar-la»), de la qual hi ha fins i tot un museu a Torrebesses. I va acabar amb la flora del Baix Penedès: la vinya, l’olivera, el pi blanc, l’alzina, el roure i el margalló, que creix silvestre per aquí.
Sabíeu que…?
- A Les Peces hi va viure, ja retirat, l’arquebisbe Joan Martí Alanis, que havia estat bisbe d’Urgell i, per tant, copríncep d’Andorra. Vivia a la casa del costat de l’església.
- L’actual Aqualeón havia estat el Safari Park: hi entraves amb el cotxe i se t’acostaven óssos i micos. Això sí: estava prohibit baixar la finestreta.
- L’any 1925, les sopranos Carme Ferrerans Papiol i Mercè Marlès Mañé van cantar cançons del mestre Joan Tomàs.
- Fa seixanta anys, a Ponts, Francesc va organitzar amb l’escola un pessebre vivent, amb paller, corral, pou, masia i pont, quan encara no se’n feien enlloc.
- Dos alumnes del Col·legi Camps Elisis de Lleida, on era cap d’estudis, van arribar a ser campions escolars d’escacs de Catalunya.
Les «batalletes» d’una vida
«Un que ha viscut 83 anys ha passat molts moments i ha viscut moltes coses: aquestes són les meves batalletes». I en va desgranar unes quantes. El seu despatx de director a Ponts i la festa dels 40 anys de l’escola, on el van convidar. Les colònies, amb 130 adolescents i cinc nois sota la protecció de menors, «una dificultat afegida molt gran». Les activitats que organitzava a la Noguera: acampades, cursets d’esquí i fins i tot vols amb ala delta a Oliana.
I, sobretot, les seves aficions. Els escacs, que va ensenyar als nens i als quals encara juga algunes nits amb el mòbil. El teatre, que ha fet amb la seva dona. La coral de Rosselló (el Segrià), que li va saber molt de greu deixar. La tuna d’estudiant («sóc aquell jovenet de la foto, que ja no s’hi assembla gens»), que el va fer cantar el dia del casament d’una filla. L’hort i els fruiters, d’on cada dia li portava a la seva dona un o dos pots de fruita… i roses. Lo Ranxo de Ponts, amb les calderes enormes de guisat a l’aire lliure, l’Aplec del Caragol de Lleida amb la seva colla, Els Forçuts, on les penyes desfilen pels carrers cantant i ballant amb la seva xaranga mentre esquiven l’aigua que els llancen des dels balcons. I els viatges, «molts, però molts, moltíssims»: Rússia, París, Amsterdam, Istanbul, Jerusalem, Petra, Egipte, Dubai, Itàlia, Àustria, Alemanya, Grècia, Portugal, Hongria, Romania, Venècia, Croàcia, l’Índia, Oman… Ha fet quatre creuers. El més llarg va durar 22 dies. I fins i tot ha volat en globus.
Amb el grup de la petanca, el protagonista del seu darrer llibre, no s’han perdut res: la Festa Major d’Albinyana amb Joan Pera, J.L.P. a la Festa Major de Les Peces, els concerts que l’orquestra La Selvatana fa cada any a La Bisbal del Penedès («us els recomano») i les havaneres del barri de l’Ortigós, amb Els Pescadors de l’Escala. «A tot arreu només et donen rom cremat, però allà et conviden a cava, a coca i a rom cremat. Hi anem cada any».
Consells per envellir amb alegria
Per tancar, Francesc va llegir les seves Reflexiones de la tercera edad, els escrits que arriben al WhatsApp de l’associació i que molts socis ja coneixen. «Són consells per a la gent gran, perquè no se sentin sols i perquè sàpiguen defensar-se». Els va llegir amb l’experiència de qui els aplica cada dia, i amb molt sentit de l’humor.
«Vell ja ho ets; no cal anar-ho ensenyant.»
Sobre els gestos de vellesa
- Gaudeix de les petites coses: llegir un llibre, escoltar música. I aprèn a desprendre’t del que et complica la vida: «Res no és per sempre. A mi m’agrada ballar i anar d’excursió, però quin sentit té si els peus no m’acompanyen?».
- Cuida la teva presència cada dia. «Vesteix-te bé, com si anessis a una festa, que no hi ha més festa que la mateixa vida».
- No et tanquis a casa i fes exercici: un passeig, una caminada o simplement aixecar-te i tornar-te a asseure a la cadira sense recolzar-te, perquè amb els anys perdem múscul i força.
- Evita els gestos que transmeten vellesa: el cap cot, l’esquena encorbada, arrossegar els peus. «Això, una i mil vegades no».
- Ningú no vol sentir laments ni queixes. Deixa de tenir pena de tu mateix: el que cal és sentir-se útil.
- Mantén vives les relacions: avui parlo amb algú, aquesta setmana proposo un cafè, escric alguna cosa al WhatsApp…
- Demana ajuda quan et sentis sol. «Cal dir-ho clarament: “M’estic sentint sol”. I te la donaran, perquè tots estem en aquesta situació».
- Participa en les activitats de l’associació i juga. Ell i la seva dona fan un Rummikub gairebé cada tarda, «perquè fa treballar el cap». I els dimarts van al cinema, que és el dia de la gent gran i costa dos euros.
- Escolta música. Demana als fills que t’instal·lin Spotify al mòbil i tindràs totes les teves cançons preferides.
- Escriu els teus records, que ajuden a treballar la memòria, i llegeix una estona cada dia.
- No et passis el dia davant del televisor: tria els programes que t’entretinguin.
- Dona’t algun caprici, que t’ho has guanyat. «Per un dia que et mengis un pastisset no et passarà res».
- Cultiva les teves flors, encara que sigui en testos: cuidar una flor dona vida.
- Sigues optimista, posa bona cara i tingues gestos amables amb els altres.
Al vídeo
Els consells, explicats per ell mateix: de cuidar la presència a demanar ajuda quan et sents sol, passant pel Rummikub de cada tarda o el cinema dels dimarts. Si només teniu temps per a un vídeo, que sigui aquest.
«El dia que deixis de somriure, aquell dia seràs molt vell. Però que molt vell.»
Francesc Lumbierres
«Només ens ha arribat la tarda»
Francesc es va acomiadar amb uns versos de Mario Benedetti. Abans, però, va voler aclarir que a ell li agrada més dir «persones grans» que «vells». I, fidel a la seva manera de ser, va demanar perdó per haver-se allargat. Ningú no li ho va tenir en compte: la sala va acabar amb un aplaudiment llarg.
«Aquí no hi ha vells: només ens ha arribat la tarda. Una tarda carregada d’experiències… experiències per donar consells. I demà, pensa-ho bé, jove: demà a tu també t’arribarà la tarda.»
Mario Benedetti
Moltes gràcies, Francesc, per haver compartit la teva vida amb nosaltres i per recordar-nos que tots tenim una història que val la pena explicar. I gràcies a tots els socis i sòcies que hi vau assistir.
Moltes gràcies, Rosalia. Tota la conferència la va enregistrar amb el seu mòbil la nostra sòcia Rosalia Montala, i sense ella aquesta crònica no seria el que és: gràcies al so tenim la transcripció de tot el que va explicar Francesc, i gràcies al vídeo, les imatges i els vídeos que podeu veure en aquesta pàgina.
La conferència sencera
Aquí teniu la conferència completa, en dues parts. Al costat de cada vídeo hi ha l’índex de temes amb el minut en què comença cadascun.
Índex de la part 1
- 00:00 · Presentació
- 01:32 · 83 anys en el «temps de descompte»
- 02:20 · Trajectòria: mestre, director i educador
- 03:28 · «Tots tenim històries per explicar»
- 06:40 · La gent gran i la societat de consum
- 08:07 · La reflexió del Dalai Lama
- 08:55 · Presentació dels llibres
- 15:43 · Poema «Compartir la malaltia d’un fill»
- 19:27 · Àlbum genealògic Lumbierres / Naya / Cots / Salla
- 24:03 · El seu pare, porter de l’Altorricón F. C.
- 29:04 · Lumbier, Naya i l’ermita de Lumbierres
- 30:53 · El Betlem de Montsó, el més gran d’Espanya
- 32:08 · Les Peces i el seu entorn
- 34:00 · Joan Martí Alanis, copríncep d’Andorra, a Les Peces
- 35:45 · Les primeres escoles de Les Peces
- 36:44 · Albinyana
- 40:43 · El Club Poliesportiu Les Peces
- 41:52 · Del Safari Park a Aqualeón
- 42:29 · Sant Antoni, la Cova de Vallmajor i l’avenc d’Arlà
- 44:56 · Joan Perucho, escriptor i jutge
- 45:58 · Pedra seca i flora del Baix Penedès
- 48:00 · Batalletes de la nostra vida
- 49:42 · Els escacs
- 51:43 · El pessebre vivent de Ponts
- 52:46 · Teatre, coral i tuna
- 54:25 · Lo Ranxo de Ponts, l’hort i l’Aplec del Caragol
- 56:31 · Els viatges
Índex de la part 2
- 00:00 · Bonsais, bolets i artesania
- 02:32 · «Unidos por la petanca»: sortides del grup
- 04:30 · Reflexions de la tercera edat
- 05:47 · Cuida la teva presència
- 05:57 · No et tanquis a casa
- 06:23 · Evita els gestos de vellesa
- 07:17 · Demana ajuda si et sents sol
- 08:05 · Rummikub, sortides i cinema
- 09:19 · Música, records i lectura
- 11:15 · «No deixis mai de somriure»
- 11:26 · Comiat amb Mario Benedetti
La conferència es va fer en castellà, i els poemes, en català. Vídeo i so: Rosalia Montala.